El divendres a la tarda anava a veure al Pep i em preguntava:
- Que vindràs demà, amb el mossenaires?
I jo li responia dubtós:
- No ho sé... depén.
No li era del tot sincer.
Portava dies que sentia que la sang se m´estava carregant d´àcid. Em cremava i em picava per dintre.
Alguna cosa en un idioma que entenc però, que no se parlar-ne i per tant respondre, em deia que alguna cosa no anava bé i que alguna cosa havia de fer.
Massa històries al cap.
Massa complicada la vida moderna, sobretot les estones que t´agafa més feble o desorientat.
Com deia la Mafalda: "Esta vida moderna tiene más de moderna que de vida"
A la nit, el cap feia voltes a dues possibilitats.
Matino i me´n vaig a La Mola des de casa... no, millor aprofito per descansar i vaig tranquil a gaudir de la conversa i la companyia dels mossenaires.
Amb aquestes, repassant recorreguts mentalment, m´adormo vora les 23 h.
4:30 h, el despertador de sobretaula sona, em desperta dolçament i, tot i l´hora, no em molesta.
Encara el tinc posat des que vaig sortir de viatge a l´agost ambla família i no el trec per que em porta bons records.
Torno de nou a dormir fins que a les 6 h torno a despertar.
Ara ja noto que la musculatura s´està activant. Ahir no vaig fer res i em demana guerra.
Tinc clar que no em tornaré a dormir i no puc esperar una hora i mitja fins que trobés al Pep per anar amb els mossenaires.
Baixo a preparar la motxilla i, decidit, a La Mola.
El camel-bag fins al capdamunt. Que hi ha de fruita?. Només peres. Doncs dues peres per esmorçar adalt. Encara queden panses, la meva gasolina perfecta, ni barretes, ni res. Crec que podria viure només de panses i aigua. Una samarreta seca per baixar i no agafar fred. Uns mitjons per si de cas i anem-hi.
Té alguna cosa especial preparar la bossa!
És molt fosc encara quan engego a còrrer.
Al bar de la catonada ja hi ha gent apurant les cigarretes després dels primers cafés i ves a saber que més.
Començo a pujar el Parc de Vallparadís, sense presa, buscant un ritme que em faci gaudir de l´excursió.
Per a patir els entrenos i així poder gaudir d´aquestes aventures.
L´endomondo m´avisa que ja porto 4 kilòmetres, just a la Q8. Perfecte. Adéu Terrassa.
Començo a pujar pel voral de la carretera. No s´hi veu res i recordo que la propera inversió a fer és un frontal. S´apropa el fred, som a la tardor i els dies seran molt curts. m serà imprescindible.
Molt atent per si un cotxe no em veu arribo al pont. Per fi la riera. Adéu asfalt i cotxes.
La veritat és que mentre corres amb la
DESPRÉS L´ACABO...
No hay comentarios:
Publicar un comentario